Ràdio Barcelona
L'any 1923, l'enginyer Josep Maria Guillén García, llicenciat en Ciències per la Universitat de la Sorbona de París, va viatjar a París i es va interessar per les emissions radiofòniques que es feien des de la Torre Eiffel. Des de Barcelona les podia escoltar amb les de la British Broadcasting Company. Quan va saber que els camions que circulaven per França amb uns transmissors radiofònics per donar a conèixer el nou mitjà de comunicació estaven a Perpinyà va demanar que es desplacessin a Barcelona per fer una demostració. El 23 de setembre de 1923, festivitat de La Mercè, es va transmetre per ràdio un concert fet al Teatre Grec de Montjuïc que es va poder escoltar al Palau de la Música de Barcelona. L'any 1923, Guillén amb l'impressor i aficionat a la ràdio Eduard Solà van crear la revista "Radiosola" i al mes d'octubre ja va organitzar una reunió amb diferents fabricants per crear Ràdio Barcelona.
El 19 de febrer de 1924, un grup d'enginyers i empresaris van fundar l'Asociación Nacional de Radiodifusión a Barcelona, l'entitat que va impulsar la creació de Ràdio Barcelona.
El 10 d’octubre de 1924 es van fer les primeres transmissions de prova de Ràdio Barcelona des de l'Hotel Colon de la Plaça de Catalunya de Barcelona. La longitud oficial d’ona era de 325 m -923 kHz-, segons indicava la concessió de l’Estat. El 9 de novembre a "La Vanguardia" es publica el “Aviso Oficial de Radio Barcelona” en el qual s’anunciava que a l’endemà sortiria el primer número de la revista gràfica Radio Barcelona “ que publicará el programa de los radioconciertos local y europeos”. A més, aconsellava fer les compres del material o dels equips per rebre la ràdio a les següents empreses: P. Alviñá, Anglo Española de Electricidad, Coma, Llorens y Bofill, Ltd., Compañía Nacional de Electricidad, Exclusivas Lot, J. Ganzer, Louis Gaumont, José López Aznar, Esteban Marata, Viuda y Sobrinos de R. Prado, Productos Vivomir, Radio Labor, Radio Saturno, Radioson, Suprema, S. E. del Acumulador, Tudor, Talleres Dalmau Montero, Teléfonos Bell i Harry Walker (La Vanguardia, 9-11-1924).
Ràdio Barcelona es va inaugurar oficialment a les sis del vespre del 14 de novembre de 1924. Tenia els estudis i transmetia des de l'Hotel Colón de la Plaça de Catalunya. Va ser la primera emissora autoritzada per la Dirección General de Comunicaciones i, per això, va rebre l'indicatiu EAJ-1. Després va traslladar els seus estudis al carrer de Casp núm. 6 de Barcelona, a prop del Passeig de Gràcia.
El 10 de febrer de 1926, Radio Barcelona es va associar a Unión Radio que la va comprar el 1929, i va ser anomenada Unión Radio Barcelona. Una bona part dels seus fundadors es veuen obligats a deslligar-se de Ràdio Barcelona i van posar en marxa el 1930 EAJ15 Ràdio Associació de Catalunya.
El 22 de febrer de 1934 es va crear la Federació d'Emissores de Ràdio de Catalunya (Ràdio Barcelona EAJ-1, Ràdio Reus EAJ-11, Ràdio Associació de Catalunya EAJ-15, Ràdio Sabadell EAJ-20, Ràdio Terrassa EAJ-25, Ràdio Tarragona EAJ-33, Ràdio Vilanova EAJ-35, Ràdio Girona EAJ-38, Ràdio Badalona EAJ-39, Ràdio Lleida EAJ-42 i Ràdio Manresa EAJ-51). Amb aquesta Federació les estacions radiofòniques associades podien intercanviar-se material tècnic o informacions per als seus espais de notícies o retransmetre concerts oferts des de Ràdio Barcelona, a banda de gestionar de forma unitària aspectes administratius del seu funcionament.
La Generalitat publica, el 29 de juliol de 1936, el Decret d'apropiació de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, signat dos dies abans. Per una banda, s'evita que caiguin en mans de comitès, partits i sindicats durant el clima revolucionari que s'instal·la a Catalunya en els primers mesos, de manera que aquests creen les seves pròpies emissores de propaganda d'ona curta com Ràdio POUM, Ràdio PSUC, Ràdio ERC i ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona.
La programació de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya és dirigida pel Comissariat de Radiodifusió creat el 12 d'agost de 1936, depenent de la Conselleria de Cultura, amb la col·laboració del Comissariat de Propaganda. La catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosa Franquet estableix tres etapes en la gestió de la ràdio per la Generalitat durant la Guerra civil. Hi ha una primera d'espontaneïtat revolucionària, que s'estén fins al 18 de gener de 1937, en què la Generalitat adscriu els serveis de ràdio a Presidència i substitueix el Comissariat per una Direcció General de Radiodifusió. L'endemà, 19 de gener de 1937, es tornen les emissores als seus propietaris, tot i que es mantenen la direcció i control de manera que la programació és cada cop més semblant i quasi unificada. El propòsit, no assolit, és la creació d'un servei oficial de radiodifusió i d'una ràdio pública catalana de la Generalitat, que s'hauria de finançar amb l'impost sobre la tinença de receptors creat el mateix 8 de gener, a la manera de l'existent a la Gran Bretanya per al finançament de la BBC. Aquest és l'inici d'una segona etapa de planificació política, en què l'accés a la ràdio continua obert a les diverses organitzacions polítiques i durant la qual, el mes d'octubre, s'instaura el funcionament de la censura radiofònica, que, com en el cas de la premsa, depèn del Departament de Censura de la Conselleria de Seguretat Interior. La tercera etapa, que Franquet defineix com de centralització i control, s'inicia el 20 de gener de 1938 amb la supressió dels serveis informatius propis de les emissores i la pràctica unificació de les programacions de les dues emissores, a més del control de les emissores comarcals. En aquests mesos es reflecteix la influència creixent del Govern de la República, traslladat de València a Barcelona el setembre de 1937, així com les conseqüències dels talls d'energia elèctrica posteriors a l'ocupació de Lleida i de les centrals productores de la zona de Tremp, l'abril de 1938. L'exercici del periodisme radiofònic es manté encara sota censura fins a la supressió dels serveis informatius de les emissores i la seva substitució pels de la Direcció General de Radiodifusió. Tot l'esforç de centralització i control, focalitzat principalment en la direcció política i gestionat burocràticament, és avaluat per Franquet com a poc eficaç en altres aspectes com evitar la infiltració de l'espionatge o, fins i tot, en el terreny tècnic. La cerca de més informació fa que moltes persones sintonitzin les emissores dels rebels, com les «charlas» diàries improvisades davant dels micròfons d'Unión Radio Sevilla pel capità general de Sevilla, Gonzalo Queipo de Llano, o les emissions antirepublicanes de Radio Verdad, en castellà, i Ràdio Veritat per al públic català fetes des d'Itàlia i finançades per Francesc Cambó, des del 18 de febrer de 1937 fins al 3 de juny de 1939.
El 26 de gener de 1939, quan les tropes de Franco van entrar a la ciutat de Barcelona, Unión Radio Barcelona no emetia. A la ciutat, l'única emissora que va restar activa va ser Ràdio Associació de Catalunya. Explica, el periodista Daniel Arasa, que la bomba que va esclatar a la Gran Via a l'altura del cinema Coliseum, el mes de març de 1938, va obligar al desallotjament de l'emissora del carrer Casp. Arasa explica: "El gener de 1939, la Generalitat va ordenar el desmantellament de Ràdio Barcelona perquè els equips fossin enviats cap al nord i poder emetre des de fora i evitar així que el material caigués en mans dels franquistes. No obstant això, això no va passar perquè el material va ser desmuntat i amagat per un quintacolumnista —un espia del bàndol franquista— de la ràdio, que va omplir de pedres les caixes en què teòricament es va empaquetar els equips. Així, les emissions de Ràdio Barcelona es van reprendre el 26 de febrer de 1939, ja sota el control de Dionisio Ridruejo, el falangista que havia estat el responsable de la propaganda del bàndol franquista".
Al diari "La Vanguardia" del 2 de març de 1939 els indicatius EAJ1 i EAJ15 surten sota el nom de Radio Nacional en Barcelona. El mes de maig de 1939, ja surten al mateix diari com Radio España 1 (Ràdio Barcelona) i Ràdio España 2 (Ràdio Associació de Catalunya) Ràdio Barcelona el mes de gener de 1940 encara tenia aquell indicatiu. Al diari La Vanguardia torna a sortir el nom de Radio Barcelona el 10 de febrer de 1940. L'emissora continuava essent propietat d'Unión Radio, que el 25 de setembre de 1940 va passar a denominar-se Sociedad Española de Radiodifusión (SER). L'any 1984 el Grupo Prisa va passar a ser-ne el propietari.
Cap a l'estiu de l'any 1962, Ràdio Barcelona també emetia una programació en freqüència modulada. Inicialment era Radio Barcelona Emisión en Frecuencia Modulada, més endavant va passar a ser Radio Barcelona Segundo Canal. Posteriorment, seria Ràdio Barcelona FM.
El setembre de 1991, Ràdio Barcelona 2 va començar a emetre per la freqüència d'FM de Ràdio Tràfic que aquell any s'havia incorporat a Cadena Minuto, propietat del Grup Prisa. El nom de Ràdio Barcelona 2 es va fer servir de 1991 a 2001.
Informació pròpia i l'extreta de l'article "La guerra civil de la ràdio" publicat per Blaca Cia al "Quadern" del diari El País, el 2 d'abril de 2015. I de l'article de Jaume Guillamet "El Periodisme català contemporani : diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939". Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials; 53 . Publicitat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2022
El 19 de febrer de 1924, un grup d'enginyers i empresaris van fundar l'Asociación Nacional de Radiodifusión a Barcelona, l'entitat que va impulsar la creació de Ràdio Barcelona.
El 10 d’octubre de 1924 es van fer les primeres transmissions de prova de Ràdio Barcelona des de l'Hotel Colon de la Plaça de Catalunya de Barcelona. La longitud oficial d’ona era de 325 m -923 kHz-, segons indicava la concessió de l’Estat. El 9 de novembre a "La Vanguardia" es publica el “Aviso Oficial de Radio Barcelona” en el qual s’anunciava que a l’endemà sortiria el primer número de la revista gràfica Radio Barcelona “ que publicará el programa de los radioconciertos local y europeos”. A més, aconsellava fer les compres del material o dels equips per rebre la ràdio a les següents empreses: P. Alviñá, Anglo Española de Electricidad, Coma, Llorens y Bofill, Ltd., Compañía Nacional de Electricidad, Exclusivas Lot, J. Ganzer, Louis Gaumont, José López Aznar, Esteban Marata, Viuda y Sobrinos de R. Prado, Productos Vivomir, Radio Labor, Radio Saturno, Radioson, Suprema, S. E. del Acumulador, Tudor, Talleres Dalmau Montero, Teléfonos Bell i Harry Walker (La Vanguardia, 9-11-1924).
Ràdio Barcelona es va inaugurar oficialment a les sis del vespre del 14 de novembre de 1924. Tenia els estudis i transmetia des de l'Hotel Colón de la Plaça de Catalunya. Va ser la primera emissora autoritzada per la Dirección General de Comunicaciones i, per això, va rebre l'indicatiu EAJ-1. Després va traslladar els seus estudis al carrer de Casp núm. 6 de Barcelona, a prop del Passeig de Gràcia.
El 10 de febrer de 1926, Radio Barcelona es va associar a Unión Radio que la va comprar el 1929, i va ser anomenada Unión Radio Barcelona. Una bona part dels seus fundadors es veuen obligats a deslligar-se de Ràdio Barcelona i van posar en marxa el 1930 EAJ15 Ràdio Associació de Catalunya.
El 22 de febrer de 1934 es va crear la Federació d'Emissores de Ràdio de Catalunya (Ràdio Barcelona EAJ-1, Ràdio Reus EAJ-11, Ràdio Associació de Catalunya EAJ-15, Ràdio Sabadell EAJ-20, Ràdio Terrassa EAJ-25, Ràdio Tarragona EAJ-33, Ràdio Vilanova EAJ-35, Ràdio Girona EAJ-38, Ràdio Badalona EAJ-39, Ràdio Lleida EAJ-42 i Ràdio Manresa EAJ-51). Amb aquesta Federació les estacions radiofòniques associades podien intercanviar-se material tècnic o informacions per als seus espais de notícies o retransmetre concerts oferts des de Ràdio Barcelona, a banda de gestionar de forma unitària aspectes administratius del seu funcionament.
La Generalitat publica, el 29 de juliol de 1936, el Decret d'apropiació de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, signat dos dies abans. Per una banda, s'evita que caiguin en mans de comitès, partits i sindicats durant el clima revolucionari que s'instal·la a Catalunya en els primers mesos, de manera que aquests creen les seves pròpies emissores de propaganda d'ona curta com Ràdio POUM, Ràdio PSUC, Ràdio ERC i ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona.
La programació de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya és dirigida pel Comissariat de Radiodifusió creat el 12 d'agost de 1936, depenent de la Conselleria de Cultura, amb la col·laboració del Comissariat de Propaganda. La catedràtica de la Universitat Autònoma de Barcelona, Rosa Franquet estableix tres etapes en la gestió de la ràdio per la Generalitat durant la Guerra civil. Hi ha una primera d'espontaneïtat revolucionària, que s'estén fins al 18 de gener de 1937, en què la Generalitat adscriu els serveis de ràdio a Presidència i substitueix el Comissariat per una Direcció General de Radiodifusió. L'endemà, 19 de gener de 1937, es tornen les emissores als seus propietaris, tot i que es mantenen la direcció i control de manera que la programació és cada cop més semblant i quasi unificada. El propòsit, no assolit, és la creació d'un servei oficial de radiodifusió i d'una ràdio pública catalana de la Generalitat, que s'hauria de finançar amb l'impost sobre la tinença de receptors creat el mateix 8 de gener, a la manera de l'existent a la Gran Bretanya per al finançament de la BBC. Aquest és l'inici d'una segona etapa de planificació política, en què l'accés a la ràdio continua obert a les diverses organitzacions polítiques i durant la qual, el mes d'octubre, s'instaura el funcionament de la censura radiofònica, que, com en el cas de la premsa, depèn del Departament de Censura de la Conselleria de Seguretat Interior. La tercera etapa, que Franquet defineix com de centralització i control, s'inicia el 20 de gener de 1938 amb la supressió dels serveis informatius propis de les emissores i la pràctica unificació de les programacions de les dues emissores, a més del control de les emissores comarcals. En aquests mesos es reflecteix la influència creixent del Govern de la República, traslladat de València a Barcelona el setembre de 1937, així com les conseqüències dels talls d'energia elèctrica posteriors a l'ocupació de Lleida i de les centrals productores de la zona de Tremp, l'abril de 1938. L'exercici del periodisme radiofònic es manté encara sota censura fins a la supressió dels serveis informatius de les emissores i la seva substitució pels de la Direcció General de Radiodifusió. Tot l'esforç de centralització i control, focalitzat principalment en la direcció política i gestionat burocràticament, és avaluat per Franquet com a poc eficaç en altres aspectes com evitar la infiltració de l'espionatge o, fins i tot, en el terreny tècnic. La cerca de més informació fa que moltes persones sintonitzin les emissores dels rebels, com les «charlas» diàries improvisades davant dels micròfons d'Unión Radio Sevilla pel capità general de Sevilla, Gonzalo Queipo de Llano, o les emissions antirepublicanes de Radio Verdad, en castellà, i Ràdio Veritat per al públic català fetes des d'Itàlia i finançades per Francesc Cambó, des del 18 de febrer de 1937 fins al 3 de juny de 1939.
El 26 de gener de 1939, quan les tropes de Franco van entrar a la ciutat de Barcelona, Unión Radio Barcelona no emetia. A la ciutat, l'única emissora que va restar activa va ser Ràdio Associació de Catalunya. Explica, el periodista Daniel Arasa, que la bomba que va esclatar a la Gran Via a l'altura del cinema Coliseum, el mes de març de 1938, va obligar al desallotjament de l'emissora del carrer Casp. Arasa explica: "El gener de 1939, la Generalitat va ordenar el desmantellament de Ràdio Barcelona perquè els equips fossin enviats cap al nord i poder emetre des de fora i evitar així que el material caigués en mans dels franquistes. No obstant això, això no va passar perquè el material va ser desmuntat i amagat per un quintacolumnista —un espia del bàndol franquista— de la ràdio, que va omplir de pedres les caixes en què teòricament es va empaquetar els equips. Així, les emissions de Ràdio Barcelona es van reprendre el 26 de febrer de 1939, ja sota el control de Dionisio Ridruejo, el falangista que havia estat el responsable de la propaganda del bàndol franquista".
Al diari "La Vanguardia" del 2 de març de 1939 els indicatius EAJ1 i EAJ15 surten sota el nom de Radio Nacional en Barcelona. El mes de maig de 1939, ja surten al mateix diari com Radio España 1 (Ràdio Barcelona) i Ràdio España 2 (Ràdio Associació de Catalunya) Ràdio Barcelona el mes de gener de 1940 encara tenia aquell indicatiu. Al diari La Vanguardia torna a sortir el nom de Radio Barcelona el 10 de febrer de 1940. L'emissora continuava essent propietat d'Unión Radio, que el 25 de setembre de 1940 va passar a denominar-se Sociedad Española de Radiodifusión (SER). L'any 1984 el Grupo Prisa va passar a ser-ne el propietari.
Cap a l'estiu de l'any 1962, Ràdio Barcelona també emetia una programació en freqüència modulada. Inicialment era Radio Barcelona Emisión en Frecuencia Modulada, més endavant va passar a ser Radio Barcelona Segundo Canal. Posteriorment, seria Ràdio Barcelona FM.
El setembre de 1991, Ràdio Barcelona 2 va començar a emetre per la freqüència d'FM de Ràdio Tràfic que aquell any s'havia incorporat a Cadena Minuto, propietat del Grup Prisa. El nom de Ràdio Barcelona 2 es va fer servir de 1991 a 2001.
Informació pròpia i l'extreta de l'article "La guerra civil de la ràdio" publicat per Blaca Cia al "Quadern" del diari El País, el 2 d'abril de 2015. I de l'article de Jaume Guillamet "El Periodisme català contemporani : diaris, partits polítics i llengües, 1875-1939". Treballs de la Secció de Filosofia i Ciències Socials; 53 . Publicitat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2022
