Radio España Independiente

L'any 1940, la Internacional Comunista va decidir dotar d'una emissora de ràdio als partits comunistes dels països europeus que estaven sota règims feixistes. Així va néixer a Moscou, per passar després a Romania, Radio España Independiente (REI) "La Pirenaica". El seu director, entre 1952 i 1977, Ramón Mendezona, definia així la missió de la ràdio: "cridar a la lluita i denunciar la corrupció, la repressió i els escàndols de la dictadura". I Jordi Solé Tura, col•laborador de "La Pirenaica", hi afegia: "era una emissora d'informació i agitació". El Partit Comunista d'Espanya va posar en marxa Radio España Independiente a Moscou el 22 de juliol de 1940. La primera directora, fins a l'any 1952, va ser Dolores Ibarruri, la Pasionaria. Altres comunistes que van participar en els primers espais en castellà van ser: Francisco Antón, company sentimental de la Pasionaria, Irene Falcón, la seva secretària personal, Antonio Pretel, Segis Álvarez, Pedro Felipe, Esperanza González, Baudilio Sánchez, Julio Mateu i Julita Pericacho. Radio España Independiente, en els primers anys, tenia uns estudis diferents dels de Ràdio Moscou. Les plantes transmissores que feia servir "La Pirenaica" eren, però, les mateixes que emprava la potent emissora internacional de la Unió Soviètica. En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1941, quan Alemanya ataca la Unió Soviètica provocant que la redacció de "La Pirenaica", temporalment, deixés Moscou i marxés a Ufa, a la república de Baskiria, la ciutat on s'havia instal•lat la Internacional Comunista. Poc temps després, "La Pirenaica" va retornar a Moscou i el 5 de gener de 1955 es va traslladar a Bucarest. En aquella ciutat, els estudis estaven en un xalet davant del parc Herestrau i la planta transmissora estava a la zona militar de Safitca, a vint-i-cinc quilòmetres de la capital. Les primeres emissions de "La Pirenaica" en català les va fer, des de Moscou, a començaments dels quaranta, Emili Vilaseca amb el pseudònim de Jordi Català. Els espais es feien setmanalment els divendres. L'emissió acabava dient: "fora Franco i la Falange del poder. Visca la República. Visca Catalunya." I sonava Els Segadors. L'any 1944, Radio España Independiente sembla que emetia de 22 a 23:30 en castellà i els dijous, l'últim quart d'hora, és quan radiava en català. Radio España Independiente no va transmetre una programació més estable en català fins que Ramon Mendezona no va substituir Dolores Ibarruri en la direcció de la REI, l'any 1952, i fins que la Pasionaria no va deixar de ser la secretària general del Partit Comunista d'Espanya, l'any 1960, per passar a ser-ne la presidenta. En un plenari del Partit Comunista d'Espanya, de l'any 1956, Rafael Vidiella va demanar que Radio España Independiente fes emissions en català. Dolores Ibarruri li va contestar com a secretària general que: "el PCE no té ni diners ni gent, ni temps per emetre en català." En un Boletín de Información del Partit Comunista d'Espanya, de l'any 1958, hi ha els horaris d'emissió dels espais en castellà de Ràdio Moscou, Ràdio Budapest, Ràdio Bucarest, Ràdio Praga, Ràdio Pequín i Radio España Independiente i no hi ha cap referència a les emissions en català de la REI. Fins a l'arribada de Jordi Solé Tura als estudis del xalet del parc Herestrau de Bucarest, els esporàdics espais en català de "La Pirenaica" van ser realitzats per Emili Vilaseca (Jordi Català) i per Victòria Pujolar, una treballadora d'Editorial Bruguera a l'exili, militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya i casada amb Federico Melchor, qui va muntar la redacció de "La Pirenaica" a París. La parella residia a Bucarest des de l'any 1949. Ramón Mendezona, el director de l'emissora entre 1952 i 1977, explica el següent sobre els programes fets en català al seu llibre La Pirenaica y otros episodios: "Vam dedicar una gran atenció als problemes de les nacionalitats. La continuïtat bisetmanal dels programes en llengua catalana va ser assegurada per Emilio Vilaseca el qual, durant molts anys, es va lliurar en aquesta tasca amb tota la seva passió revolucionària i la seva experiència de dirigent obrer. El van seguir Alberto Prats (Jordi Solé Tura), brillant publicista, professor universitari i, posteriorment, diputat a les Corts i ministre de Cultura; Pere Sabater (Marcel Plans), el qual amb la seva companya Esther Berenguer i amb Victòria Pujolar van aportar moltes iniciatives i esperit renovador." Jordi Solé Tura, un dels redactors de l'Estatut de Catalunya de 1979 i ministre de Cultura del govern espanyol, quan vivia exiliat a París, a començaments dels seixanta, va tenir la possibilitat d'anar a treballar a "La Pirenaica" i es va fer càrrec de les emissions en català entre 1962 i 1964, aproximadament. A Romania, Jordi Solé Tura va adoptar el nom de Jorge Fabra i en antena tenia el pseudònim d'Alberto Prats. A Solé Tura el va substituir un company amb qui va sortir junts cap a l'exili a França, en Marcel Plans. Marcel Plans (Pere Sabater), militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya, va arribar a "La Pirenaica" l'any 1964, procedent del Berlín oriental, on havia estudiat cinema. Va entrar a l'emissora amb la seva esposa Esther Berenguer i va fer els espais en català, dels dilluns i dijous, fins l'any 1971, any en què la parella Plans Berenguer va retornar a Catalunya sense problemes. Marcel Plans explica "l'emissió de vint-i-cinc minuts completament en català es feia amb la informació que arribava de l'interior i un comentari molt breu signat per Jordi Català o Pere Sabater segons les èpoques." Entre 1972 i 1973 es va produir un període de manca de redactors i locutors en català als estudis de Bucarest. Els espais en català d'aquell període es van fer amb recursos d'emergència. A París, Leonor Bornao, d'origen aragonès, enregistrava alguns espais i uns altres arribaven a la REI des de Budapest, fets per Lourdes Jiménez (Maria Bartra) i Rafael Vidiella, el veterà dirigent obrer que va ser conseller de la Generalitat de Catalunya. L'any 1973, Josep Maria Cendrós es va encarregar de l'última etapa dels espais en català fets per "La Pirenaica" des dels estudis de Bucarest. Uns quants anys abans, ell ja havia col•laborat des de París enviant alguns enregistraments en català. La seva estada a Bucarest va ser de tres mesos, ja que no es va adaptar a l'ambient del país. La revista Xaloc, de Mèxic, el desembre de 1972 publicava un comunicat del Secretariat Permanent de l'Assemblea de Catalunya adreçat als exiliats, que deia: "aprofitem aquesta avinentesa per comunicar-vos que a partir del 15 de juliol, els dimarts, dijous i dissabtes podreu escolar l'emissió radiofònica de "La Veu de l'Assemblea de Catalunya", que us parlarà de 13:30 a 13:45 hores emetent en ones de 19,3; 20,6; 24,5 i 29,5 que esperem que sigui un nou vincle entre tots els qui viuen i treballen per una Catalunya lliure i democràtica. Pròximament, us farem saber on podeu adreçar la vostra correspondència relativa a aquestes emissions." L'any 1972, Radio España Independiente va emetre alguns espais enregistrats per l'Assemblea de Catalunya. A la I Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya, feta el mes de novembre de 1971, es va decidir crear un butlletí escrit que informés dels seus acords. Quan ja n'havien sortit tres es va decidir ampliar el radi d'acció amb un programa de ràdio. A partir del mes de juliol de 1972, "La Pirenaica" va emetre l'espai La Veu de l'Assemblea de Catalunya. Les emissions reflectien el treball que duia a terme la Permanent de l'Assemblea de Catalunya i el seu Secretariat. Els programes també donaven aquelles notícies importants que la dictadura franquista volia silenciar. Aquelles emissions en català es van radiar els dimarts, dijous i dissabtes al migdia. Els fulls volants clandestins, que es van llançar per donar a conèixer l'emissió, els va preparar el periodista Jaume Fabre, la persona que va intervenir decisivament per fer realitat aquell projecte. Se'n van fer onze programes, entre el 15 de juliol de 1972 i principis del mes de novembre d'aquell any. Comptant les repeticions, es van emetre poc més de vuit hores. A la pràctica era molt difícil captar les emissions a causa de les interferències provocades. A la IV Permanent de l'Assemblea de Catalunya es va fer balanç del programa i alguns assistents van demanar que es canviés la franja horària, mentre que els components de la comissió encarregada van demanar ajuda financera. Fer arribar aquells onze espais radiofònics de l'Assemblea de Catalunya als estudis de la REI va suposar una gran complicació logística. Ricard Lobo i Jaume Fabre preparaven els programes. Aquest últim, acompanyat d'una veu femenina, en feia la locució. El pianista, Carles Santos, era el tècnic i qui interpretava la sintonia del programa, una versió d'Els Segadors. Quan la cinta estava enregistrada, Pere Portabella la portava als serveis de propaganda del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que la feia arribar clandestinament a Bucarest. En aquell moment, a Catalunya es produïen alguns canvis. El PSUC, com altres forces polítiques a la clandestinitat, ja miraven d'informar com podien, des de Catalunya, pels mitjans de comunicació locals, sobretot premsa escrita. El 1974, pràcticament va desaparèixer la programació fixa en català de la REI. Només es van enregistrar alguns espais puntuals a Budapest, fets per Lourdes Jiménez (Maria Bartra) i Rafael Vidiella. Lourdes Jiménez comenta que a la primavera del 1975 "La Pirenaica" s'havia quedat sense cap català. Ella el que feia a Budapest era llegir, a casa seva, textos de la revista Treball i enviava els enregistraments a Bucarest. Aquesta última etapa dels espais en català de la REI va acabar l'any 1976. Aquell any Rafael Vidiella va retornar a Catalunya. El mes d'abril de 1977, a l'Estat español, es va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya. El mes de juny, Adolfo Suárez, líder de la Unión del Centro Democrático, va guanyar les eleccions. "La Pirenaica" va deixar d'emetre el 14 de juliol de 1977 coincidint amb la retransmissió des de Madrid la sessió de constitució de les Corts. (Text extret de "Crisis en el model de la radiodifusió internacional i en la programació en castellà i català vers Europa (1978-1998): cronologia dels programes internacionals en llengua catalana del segle XX". Cinto Niqui. Consultable a https://ddd.uab.cat/record/38164)