Conjunts de recursos · Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya

Cadena Rato

La Rueda de Emisoras Rato es va crear l'any 1947 a l'Estat espanyol. Cap als anys 1984-1985, va passar a dir-se Cadena Rato. La primavera de 1990, el Grupo ONCE va comprar 63 emissores de la Cadena Rato. El mes de novembre d'aquell any, va començar a emetre la cadena Onda Cero Radio. A Catalunya, la família Rato, present a la propietat de Radio España de Barcelona des de 1941 amb la SER, va passar a ser-ne el soci majoritari de l'accionariat de l'emissora l'any 1972 quan van comprar a la SER el 50% de les seves accions. El 10 de març de 1969 s'inicia "Radio Reloj de Radio España". L'any 1976, el grup d'emissores Cadena Catalana estava integrat per Ràdio Lleida, Ràdio Girona, Ràdio Reus, Ràdio Penedès, Ràdio Manresa i Ràdio Terrassa. Aquell any, Radio Reloj de Radio España de Barcelona va entrar-hi amb el programa "Cataluña bajo el sol". L'any 1976, Radio Reloj de Radio España va passar a formar part de Cadena Catalana. Va ser la primera cadena privada radiofònica creada a Catalunya, tot i que estava en mans de la família Rato i la SER. A partir de 1978, a l'ona mitjana, el nom de Radio Reloj de Radio España va anar perdent presència de mica en mica, prevalent l'indicatiu de Cadena Catalana i, des de l'estiu de 1982, aproximadament, els de Radio España de Barcelona i Cadena Catalana. A l'FM, Radio España de Barcelona, a la temporada 1982-1983, va passar a identificar-se com Radio Reloj fins la temporada 1985-1986, aproximadament. Després, durant poc temps va ser Cadena Catalana FM, fins que el desembre de 1987 es va convertir Ràdio Tràfic, encara dins de Cadena Catalana. El juliol de 1989, la cadena SER va adquirir la majoria del capital de Radio España de Barcelona (REBSA) amb el que passava a tenir cinc noves emissores en FM -dues a Lleida, dues a Girona, i Ràdio Tràfic, a Barcelona, que va deixar de formar part de la Cadena Catalana durant el mes d'agost. La Cadena Rato, abans Rueda de Emisoras Rato, no va funcionar a Catalunya fins a l'estiu de l'any 1989, durant l'etapa final de Cadena Catalana. En OM, Cadena Catalana Cadena Rato va emetre fins a principis de l'any 1990. L'abril de 1990, l'ONCE va comprar la Cadena Rato que a Barcelona va continuar emetent simplement com a Cadena Rato durant uns mesos fins que a tot l'Estat la cadena va ser rebatejada com a Onda Cero, el 26 de novembre de 1990.

Radio Nacional de España Barcelona

L’historiador radiofònic Joan Munsó Cabús divideix la història de les emissores catalanes de RNE durant el segle XX en les següents grans etapes: “la prehistòrica -és a dir, la que va del gener del 1939 fins al juny del 1949-; la de la primera embranzida (1949-1952); la dels anys de la gran expansió (1952-1964 ); la de l'hegemonia com a primera emissora del Principat (1964-1976); la de la naixença i afermament de Ràdio 4 (1976-1981); la del canvi polític (1981-1984) i la de la dècada dels grans problemes -que començà el 30 de juny de 1984 amb el tancament de Radio 5 (la ex-Radio Peninsular)”. Radio Nacional de España va ser fundada pel militar José Millán-Astray a Salamanca el 19 de gener de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Estava sota la direcció de la Delegación del Estado para Prensa y Propaganda. Va adoptar la paraula «nacional» que identificava el bàndol revoltat contra el Govern de la II República. El 13 de febrer de 1938 RNE es va traslladar de Salamanca a Burgos. A la tardor de 1939 és quan RNE es va traslladar a Madrid. A Barcelona, amb l'inici de la guerra civil espanyola la Generalitat s'apropia de Unión Radio Barcelona (EAJ1) i Ràdio Associació de Catalunya (EAJ15). En començar el mes de gener de 1939 Unión Radio Barcelona va deixar de funcionar i a la ciutat l’única emissora que va restar activa va ser Ràdio Associació de Catalunya. RNE a Barcelona va néixer el 26 de gener de 1939, amb l'entrada a Barcelona de les tropes comandades pel general Yagüe. Fou la III Compañía de Radio y Propaganda de los Frentes, que entrà a Barcelona amb l'exèrcit vencedor, la que facilità els caps i una part del personal de la que seria la Delegación en Cataluña del Departamento de Radiodifusión, adscrita a la Dirección General de Propaganda de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda del Ministerio de la Gobernación. RNE a Barcelona va començar a emetre pels transmissors de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya. Al diari “La Vanguardia” del 2 de març de 1939 els indicatius EAJ1 i EAJ15 surten sota el nom de Radio Nacional en Barcelona. El mes de maig de 1939 ja surten al mateix diari com Radio España 1 (Ràdio Barcelona) i Ràdio España 2 (Ràdio Associació de Catalunya). La delegació a Barcelona del Departamento de Radiodifusión s'instal·là al número 594 de la Diagonal, aleshores Avenida del Generalísimo Franco, a l’edifici que havia ocupat la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya i en el qual s'emplaçà la Delegación de Seguridad del règim franquista. Des d'un reduït habitacle d'aquell edifici es va començar a radiar tres butlletins diaris de caràcter local, que s’enviaven als transmissors de Radio España 1 i Radio España 2, via telefònica, perquè fossin emesos a través de les seves antenes respectives, situades al Tibidabo i al carrer d'Àngel Guimerà del barri de les Tres Torres de Barcelona. Aquests butlletins eren difosos també per dos potents altaveus ubicats al balcó dels fins aleshores estudis de Ràdio Associació, a la Rambla dels Estudis 8 de Barcelona. A més dels butlletins locals es radiava un “Diario hablado”, a les dues de la tarda, que també s’escoltava a tot l’Estat espanyol. Més endavant es va afegir un altre a les deu de la nit. Els tres primers locutors de RNE a Barcelona van ser: Gerardo Esteban, Joaquín Soler Serrano -que tenia dinou anys- i María Luisa Moreno de Elorza, que a l'abril del 1939 se'n va anar a Madrid, essent substituïda per María Dolores Martínez. L1 d’abril de 1939 Alfonso Banda va ser nomenat delegat a Catalunya del Departamento de Radiodifusión. L'estada de RNE al número 594 de la Diagonal fou molt curta, atès que el 28 de març de 1939, quan Ies tropes del general Franco entren a Madrid, els estudis de I' emissora ja estaven al número 8 de la Rambla dels Estudis, ocupant els locals d' EAJ 15 Ràdio Associació de Catalunya, que havia passat a denominar-se Radio España de Barcelona. Entre les primeres ofertes de I' emissora hi van figurar les transmissions d'òpera des del Teatre del Liceu i dels partits de futbol jugats als camps de les Corts i Sarrià, amb els equips del F.C. Barcelona i del R.C.E. Espanyol. Més endavant Alfonso Banda va ser substituït pel romanista barceloní Martí de Riquer, que va passar a ser cap provincial de la Vicesecretaría de Educación Popular, I' organisme en què s'integrà la ràdio espanyola en desaparèixer el departament adscrit a la Subsecretaría de Prensa y Propaganda. A Barcelona, la delegació d'aquesta subsecretaria s'instal·là en el número 645 de la Gran Via, a la cantonada amb el carrer del Bruc. Va ser en els dos pisos de l'entresol d'aquesta casa on s'habilitaren els primers estudis propis de RNE a Barcelona que es van inaugurar el 6 de juny de 1949. Quan RNE va deixar els estudis de la Rambla dels Estudis, Radio España de Barcelona els va utilitzar en la seva totalitat. Alfonso Banda es va incorporar a la direcció de Radio España de Barcelona i s'emportà al locutor Joaquín Soler Serrano. Gerardo Esteban també va deixar RNE per ingressar a Ràdio Barcelona. Els locutors d'aquella primera etapa de RNE a Barcelona als estudis del carrer Bruc van ser Juan Manuel Soriano, que havia arribat a l'emissora després d'una breu estada a Radio España, i Raimundo Bassols. Va ser una mica després, el 1945, quan s'incorporà a l'equip, procedent de Madrid, Joan Viñas Bona que retornà a Barcelona amb l'objecte d'impulsar l'organització i consolidació de l'emissora. Es va haver d'esperar fins el 1949 perquè RNE a Barcelona disposés de la seva primera emissora pròpia en ona mitjana, una RCA de 200 vats, l'antena de la qual s'instal·là al terrat del mateix edifici on eren situats els estudis. El 6 de juny de 1949, a més d’emetre butlletins informatius i diaris parlats, va començar a oferir una programació pròpia diària contínua. Va obrir aquesta programació el tema musical "Nit i dia" de Cole Porter interpretat per l'orquestra de Louis Levy, presentat per Maria Esther Jaumot i Jordi Arandes, i posat al giradisc per José María Tavera, aleshores muntador musical i guionista. Entre les veus d'aquell temps, a més de les esmentades, hi havia les de Federico Gallo, María Victoria Lucio i Eduardo Berraondo, professionals sorgits del curset que el mes de gener del 1949 havia organitzat Joan Viñas, aleshores cap de programes de RNE. El d'Emissions era Juan Manuel Soriano. Entre les primeres coses importants que es van fer als estudis de RNE de la Gran Via-Bruc cal recordar la campanya benèfica de Joan Viñas i Emili Fàbregas, el popular "senyor Dalmau" -iniciada el 1948 i finalitzada el 1975-, les sessions del "Teatro Invisible" de Juan Manuel Soriano -la primera de les quals es radià el 4 de setembre de 1949 amb l'obra "En Flandes se ha puesto el sol", d'Eduard Marquina- i el programa del dissabtes "Fantasía", creat i presentat per Jorge Arandes i Federico Gallo. La gran expansió va començar el 27 d'abril de 1950, dia de la Mare de Déu de Montserrat, quan va començar a funcionar a Montjuïc un nou transmissor d’ona mitjana Marconi de 5 quilovats, la qual cosa comportà una millora substancial en relació amb el RCA de 200 vats utilitzat fins aleshores. Dos anys més tard, el 25 de maig de 1952, vigília del XXXV Congrés Eucarístic Internacional, n'entrà en servei, igualment a Montjuïc, un altre de la marca Thompson. Aquella data del 25 de maig de 1952 va revestir una doble importància, atès que es van inaugurar també els estudis del número 1 del Passeig de Gràcia de Barcelona, al sisè pis de l’edifici pertanyent al Banco Español de Crédito. El 24 de setembre de 1954 es va posar en marxa I' anomenat "programa local", emès des dels vells estudis de la Gran Via-Bruc a través de la petit transmissor RCA de 200 vats, que estava fora de servei des de la inauguració de l’equip Marconi de Montjuïc. El dia 18 de juliol de 1958 es va estrenar la primera emissora de freqüència modulada amb una programació pròpia en la qual va debutar la locutora Rosario Espinosa de los Monteros. En aquella programació, RNE a Barcelona va introduir la publicitat. El 20 d'agost de 1960 es va posar en marxa a l’ona mitjana Radio Europa 2, utilitzant el transmissor de RNE Marconi, de 5 quilovats, que havia quedat fora de servei l'abril d'aquell mateix any, en haver estat substituït per un equip Thompson de 25 quilovats. La idea era d’oferir una programació alternativa a la de la primera emissora. Radio Europa 2 va deixar d'existir el 1964, en produir-se la inauguració del Centre Emissor del Nordest, el 24 d'abril, i del nou canal d’FM, el 18 de juliol. El primer instal·lat a Palau-solità i Plegamans i el segon, al cim del Tibidabo de Barcelona. Fou aleshores, arran d'aquest nou canvi, quan el vell transmissor Marconi, de 5 quilovats, utilitzat per Radio Europa 2, va passar a tenir la condició de reserva del Thompson que vehiculava la programació de l'anomenada "emisora comercial de Cataluña", la futura Ràdio Peninsular de Barcelona l' 1 de gener de 1966. La primera emissora de Radio Peninsular s’havia crear a Madrid el mes d'abril del 1960. Amb l'aparició de Ràdio Peninsular de Barcelona s'afermà extraordinàriament la projecció pública de RNE a Barcelona, gràcies a l'atractiu dels seus programes capdavanters: "La nueva frontera", "Gran mercado", "Día D, Domingo", "A toda radio". Entre els presentadors hi havia: Joaquín, Soler Serrano, Fenando Rodríguez Madero, Andrés Caparrós, Antoni Serra, Juan Antonio Fernández Abajo, Luis del Olmo, etc. A partir de l'estiu del 1974 es va incrementar la producció dels espais en català: "De tot arreu", de Xavier Foz; "Lliçons de català", amb Esteve Bassols i Maria Matilde Almendros; "Imatges barcelonines", de Celestí Martí Farreras; "Novel·la", espai seriat a cura de Ricard Palmerola i Lluís Quinquer; "Curs de català parlat", elaborat per un equip de lingüistes coordinat per Rosa Victòria Gras; "Paraules de sempre" ... El 13 de desembre de 1976, Radio Nacional de España va inaugurar la programació de Ràdio 4 en FM, oferta íntegrament en català. Inicialment, aquesta emissora només es podia escoltar a l’àrea metropolitana de Barcelona i al Vallès. Molt lentament Ràdio 4 va poder anar ampliant el seu abast. Un primer pas es va produir el juliol del 1986 va entrar en funcionament l'emissora d’FM de Rocacorba (Girona). El segon va ser la inauguració del centre emissor al Montgrós (El Garraf), el 3 de març de 1989. EI tercer, la posada en marxa, el maig de 1989, al Tibidabo d'un equip Cemtys, de 10 quilovats, triplexat, que va possibilitar I' arribada del senyal de Ràdio 4 a les comarques del Baix Llobregat, Maresme, Vallès Occidental i la zona sud del Vallès Oriental. El quart, disposar d’un transmissor, de 5 quilovats, situat a Alpicat (Segrià), amb el qual s'assegurà el cobriment d'aquella comarca i el de les Garrigues, l'Urgell, la Noguera i la Segarra. Aquesta última millora s'estrenà el 8 de juny de 1989. Des d’inicis de l’any 1981 és fa servir la denominació de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya en referir-se a l’equip directiu de l’emissora o a la seva programació en ona mitjana quan s’hi connectaven totes les emissores de RNE existents a Catalunya en aquella banda. L'any 1981 Radio Peninsular de Barcelona va canviar el seu nom pel de Radio 5 fins el seu tancament definitiu el 30 de juny de 1984. Els informatius en català de Radio Exterior de España van començar el 4 de febrer de 1985. Es produïen als estudis de RNE a Barcelona, al passeig de Gràcia número 1. Una part dels continguts estava feta pel departament de programes i una altra pel d’informatius. La primera veu que va sonar a l’emissió inaugural va ser la de Joan Grau. Els estudis del passeig de Gràcia, 1, oberts el 26 de maig de 1952, es van tancar el 31 de març de 2007. Després de fer servir, provisionalment, als estudis buits d'Ona Catalana del carrer Aragó, 390 es va traslladar la seu de RNE a Barcelona a una nova seu al carrer Roc Boronat, 127 que va ser inaugurada el 23 d'abril de 2008. (Font: informació pròpia i l’extreta de l’article ”RNE a Catalunya, síntesi històrica”, escrit per Joan Munsó Cabús i publicat al número 23 d’“Annals del periodisme català” l’any 1993)

Ràdio Orió

Emissora cultural del Tercer Sector de Granollers. Va estar activa des de l’any 1996 a 2007, aproximadament. Tenia els seus estudis al carrer Sant Jaume, 16.

Antena Nord-Ràdio Sant Salvador

La primera emissora de barri de la ciutat de Tarragona va ser Ràdio La Canonja, seguida de Radiografia del barri del Pilar i Ràdio Bonavista. Cap a l'any 1986, quan es va crear Ràdio Fòrum, també es va crear a la ciutat Antena Nord-Ràdio Sant Salvador i Ràdio Sant Pere i Sant Pau. Sant Salvador és un barri de Tarragona, situat a uns 5 km al nord de la ciutat, d'aquí el nom d'Antena Nord.

Radio Joven de Alcover

Ràdio Tau

Ràdio lliure de Reus activa entre finals de 1985 i principis de 1989. La idea d'impulsar aquesta emissora venia per part d'El Llamp-Taula de cultura popular del Baix Camp, una associació situada al carrer del doctor Robert. Es tractava d'un grup de persones de perfil progressista i d'esquerres que feien servir els micròfons com a altaveu de denúncia social. En aquella emissora hi van prendre part, entre altres, Xavier Colom, Santiago Anglès, Josep Cartanyà, Jordi Sugrañes, Salvador Mallafrè, Carlos Iaquinandi i Xavier Joanpere.

Catalunya Cultura

El 28 de juliol de 1998, s'accepta l'oferta de l'empresa Radiocat XXI (Grupo Godó) per gestionar l'explotació de Ràdio Associació RAC105. La gestió de RAC105 a Barcelona va passar a ser privada. La seva xarxa de freqüències va permetre la creació de Catalunya Cultura, dins del grup Catalunya Ràdio. Va començar les emissions en proves a finals del mes de novembre de 1998 i la programació regular, el 2 de febrer de 1999. El 8 de febrer se'n fa la inauguració oficial en una gala al Teatre Nacional de Catalunya. El 23 d'abril de 2006, Catalunya Cultura, va canviar el seu nom pel d'iCat FM i la seva programació va passar a ser fonamentalment musical. El dia 1 d'octubre de 2012 iCat FM va deixar d'emetre a l'FM i només va distribuir els seus continguts per internet durant cinc anys. El 6 de setembre de 2017 iCat va recuperar les emissions en FM a tot Catalunya.

Ràdio Malgrat

La Secció Local d'Esquerra Republicana de Malgrat de Mar va crear el 22 de febrer de 1981 Ràdio Malgrat que es va instal•lar al local del partit. Abans d'un any, el local, que es trobava al Passeig de Llevant, es va enderrocar i l'emissora es va instal•lar en un pis d'un membre de la Junta d'E.R.C. al carrer del Mar, però el partit es va desvincular formalment de l'emissora. En aquell moment, les persones que la van fundar es van constituir en Cooperativa Ràdio Malgrat. El 30 de juliol de 1985 va rebre una multa de la Generalitat per emetre sense llicència que van pagar i que no va ser un obstacle per continuar emetent gestionada per la cooperativa. L'any 1989, Ràdio Malgrat es va integrar a l' EMUC (Emissores Municipals de Catalunya), però encara no estava sota titularitat municipal. El Ple de l'Ajuntament, celebrat el dia 8 de juliol de 1993, va aprovar definitivament els Estatuts de l'Organisme Autònom Local de Radio Malgrat que s'encarregaria de la gestió directa dels serveis municipals adscrits a la ràdio. Ràdio Malgrat va passar a ser una emissora municipal el mes de juliol del 1993. Uns anys després, va tancar les emissions durant un temps, fins que les va reprendre el 23 d'abril de 1997 amb noves instal•lacions. Anys després, Ràdio Malgrat va passar a denominar-se Ona Malgrat, i l'any 2010, obre els estudis al carrer del Carme.

Radio Castigo

Radio JM

Emissora musical del Tercer Sector que va posar en marxa Óscar Fernández, cap al mes d’octubre de 1981, des de casa seva al carrer de Góngora de Badalona. Transmetia amb una emissora marca Pantec de 3 w. Anys després, l'Óscar Fernández treballaria com a tècnic de so a Onda Rambla. (Dades aportades per Luis Segarra, de “Guía de la Radio”)

Ràdio 6

Emissora cultural del Tercer Sector, activa a finals de la dècada de 1980, promoguda per l’Associació d’Amics de la Ràdio.

Radio San José

Emissora d’aquell barri del centre de L’Hospitalet de Llobregat, activa des de finals de la dècada de 1980. També s’identificava com a Ràdio Sant Josep.

Ràdio Seu FM

L’1 de juliol de 1985 s’iniciaven oficialment les emissions de Ràdio Seu FM a la Seu d’Urgell gràcies a l’empenta d’un grup de joves amb inquietuds que van plantejar a l’Ajuntament la idea de muntar la ràdio. Inicialment estava ubicada a Castellciutat, a la Plaça dels Oms. A principis de l’any 2017 l’Ajuntament urgellenc i el Bisbat d’Urgell van arribar a un acord per llogar el local dels estudis de Ràdio Principat, situat a la zona de l’eixample de la ciutat. El trasllat dels equips de la ràdio des del seu emplaçament de Castellciutat al passeig del Parc es va aprovar en una sessió plenària de l’Ajuntament celebrada l’any 2018.

Ona Popular de Sants

El mes de març de l'any 1985, l'Ateneu Popular de Sants (1933) va posar en marxa Ona Popular de Sants després de fer un taller de ràdio. Poc temps després, la ràdio va rebre l'ordre de tancament amb amenaça de multa i va aturar les seves emissions. Després de rebre el suport del districte de Sants-Montjuïc, la ràdio va restablir les seves emissions. L'any 1991, Ona Popular de Sants va passar a anomenar-se Ona de Sants "La ràdio jove" i a finals d'aquella dècada va canviar la seva denominació per Ona de Sants-Montjuïc. A principis del segle XXI, Ona de Sants-Montjuïc va rebre una subvenció del Districte de Sants-Montjuïc per ajudar a superar les grans dificultats econòmiques que patia l'emissora. A la primavera de l'any 2022 va inaugurar els estudis situats al carrer Melcior de Palau de Barcelona.

Ràdio Nou Barris

Emissora creada l'any 1988. Va tancar les seves emissions l'any 2017. Inaugurada el 15 de novembre de 1986, Ràdio Nou Barris neix al Districte de Nou Barris de Barcelona, de la fusió de Radio Verdum i Radio Sintonía. El seu primer director va ser Enrique Fernández i el cap de programes en Xavi Collado. Posteriorment, Collado va dirigir l'emissora des de l'estiu de 1994 al juliol del 1999 i del 2000 fins a finals de maig de 2005. Aleshores, l'emissora va programar música contínua durant uns mesos fins que va tancar. (Informació aportada per Luis Segarra de "Guia de la radio")

Ràdio Valls

Ràdio Capital de L'Alt Camp va sorgir com a iniciativa del grup d'Electrònica de l'AAEET a Valls. Va començar a emetre l'any 1984. Inicialment, no emetia cada dia. Per poder ampliar la programació va passar a ser gestionada per l'Ajuntament de Valls passant a ser municipal el juliol de 1985. Però la Generalitat de Catalunya la va clausurar el mes de febrer de 1987 per emetre publicitat i per abastar un territori més enllà de Valls. El 5 de març de 1987, el ple de l'Ajuntament va aprovar una resolució demanant la reobertura de l'emissora i el 8 de març es va organitzar un festival musical en suport d'aquella petició. Poc després que Ràdio Capital de l'Alt Camp comencés a emetre es va crear Ràdio Valls per iniciativa de Ràdio Sabadell, que formava part de Ràdio Comarques Catalanes, que va crear la societat Ràdio i TV de la Catalunya Nova. Les emissions en proves de Ràdio Valls van començar el mes de desembre de 1984 i la programació regular a mitjan febrer de 1985. A finals de 1987 Ràdio Valls es va incorporar a la Cadena 13. A finals del mes de juny de 1996, Ràdio i Televisió de la Catalunya Nova decideix que Ràdio Valls connecti amb Ràdio Flashback, passant a ser Ràdio Valls Flahback. Posteriorment, va passar a ser Ràdio Valls – RAC 105. L'Ajuntament va posar en marxa l'emissora municipal Ona Valls el 23 de juny de 1998, afiliada a COM Ràdio. El dia de Sant Jordi del 2012 Ona Valls va deixar d'emetre.

Tarragona Cadena Catalana

L'emissora es va obrir l'any 1984 com a Radio Reloj Tarragona Tortosa, dins de la Cadena Catalana, propietat de la família Rato i de la cadena SER. Després va passar a ser Tarragona Cadena Catalana. L'any 1990, la Cadena Rato, de la qual formava part la Cadena Catalana, va ser venuda a l'ONCE, que va crear Onda Cero Radio. L'emissora va passar a ser Onda Cero Tarragona, Onda Mediterráneo - Onda Cero i Onda Mediterráneo. L'any 1991, Luis del Olmo, en obtenir una llicència d'FM a Barcelona, va crear Onda Rambla. Poc després va comprar a Onda Cero l'emissora de Tarragona, que passaria a ser Onda Rambla Tarragona. L'any 2004, Luis de Olmo va participar en la fundació de la nova cadena estatal del grup Vocento: Punto Ràdio. En aquell moment, Onda Rambla Tarragona va passar a ser l'emissora en aquella ciutat de Punto Radio. En canvi, l'emissora de Tortosa, també provinent de Cadena Catalana (Radio Reloj Tortosa) va passar a ser un repetidor d'Onda Rambla Tarragona. L'any 2010, Luis del Olmo va vendre les emissores d'Onda Rambla a l'empresa Radio Publi, propietària de Punto Radio, del Grup Vocento i totes les emissores de Catalunya van perdre definitivament la marca Onda Rambla, tot i que, mantenien la seva programació local. En el cas de Tarragona, l'emissora va passar a ser Punto Radio Tarragona i, un any després, a partir de l'octubre de 2011 es converteix en ABC Punto Radio Tarragona. A mitjan mes de novembre de 2011, el grup Vocento, propietari de la cadena ABC Punto Radio, va decidir tancar les emissores de Tarragona, Girona i Lleida, el dia 30 de novembre de 2011. A partir d'aquesta data, totes les emissores de la cadena a Catalunya, es van mantenir com a repetidors de l'emissora ABC Punto Radio Barcelona. ABC Punto Radio va acabar les seves emissions el març de 2013, quan el grup Vocento va llogar les seves freqüències a la Cadena COPE per difondre la programació de COPE Catalunya i Andorra.

Ràdio Capital de L’Alt Camp

Emissora de Valls que va sorgir com a iniciativa del grup d'Electrònica de l'AAEET. Va començar a emetre l'any 1984. Inicialment, no emetia cada dia. Per poder ampliar la programació va passar a ser gestionada per l'Ajuntament de Valls, passant a ser municipal el juliol de 1985. Però la Generalitat de Catalunya la va clausurar el mes de febrer de 1987 per emetre publicitat i per abastar un territori més enllà de Valls. El 5 de març de 1987, el ple de l'Ajuntament va aprovar una resolució demanant la reobertura de l'emissora i el 8 de març es va organitzar un festival musical en suport d'aquella petició. Poc després que Ràdio Capital de L'Alt Camp comencés a emetre, es va crear Ràdio Valls per iniciativa de Ràdio Sabadell, que formava part de Ràdio Comarques Catalanes, que va crear la societat Ràdio i TV de la Catalunya Nova. Les emissions en proves de Ràdio Valls van començar el mes de desembre de 1984 i la programació regular a mitjan febrer de 1985. A finals de la Cadena 13, Ràdio Valls també en formava part. Posteriorment, va passar a ser Ràdio Valls-Ràdio Flaixbac i Ràdio Valls – RAC 105. L'Ajuntament va posar en marxa l'emissora municipal Ona Valls el 23 de juny de 1998, afiliada a COM Ràdio. El dia de Sant Jordi de 2012, Ona Valls va deixar d'emetre.

Ràdio La Llagosta

L'emissora municipal de La Llagosta es va inaugurar el dia 11 de setembre del 1986, durant la Festa Major. Primer tenia els estudis al carrer de Santa Teresa i, a partir de 1994, van passar a estar al Centre Cultural i Juvenil Can Pelegrí.

Montcada Ràdio

A Montcada i Reixac, cap a l'any 1957 va funcionar Radio Montcada, una emissora parroquial en ona mitjana. Emissora municipal de Montcada i Reixac. Va néixer a l'estiu de 1986, per iniciativa ciutadana en uns estudis del carrer Major. L'any 1987 va passar a estar sota titularitat municipal i, el setembre de 1989, els seus estudis es van traslladar al carrer Julio García. L'abril de 1998, Montcada Ràdio es va traslladar a l'edifici de l'Ajuntament, a l'Avinguda de la Unitat. Entre les moltes persones que hi han fet programes tenim en Rubén Sierra, cantant i guitarrista de La Pegatina i llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques, que va començar com a becari i va presentar el programa "Mestizoo". El 18 de novembre de 2022 Montcada Comunicació va passar a ser La Veu de Montcada i Reixac, una plataforma multimèdia a Internet, que oferia alguns pòdcasts. Montcada Ràdio va tancar.

SER Catalunya

L’any 1985, SER Catalunya, estava integrada per Ràdio Barcelona, Ràdio Manresa, SER Empordà, Ràdio Antena del Ter (Ripollès) -nom adoptat per Ràdio Ripoll-, Ràdio Reus, Ràdio Mora d’Ebre i Ràdio Salou. L’any 1993, SER Catalunya, aplegava a Ràdio Barcelona, Ràdio Ebre , Ràdio Mora, Ràdio Girona, Ràdio Lleida, Ràdio Reus, Ràdio Manresa i Ràdio Terrassa. La cadena SER va crear l'any 2016 la cadena de ràdio SERCAT amb una programació íntegrament en català basada en continguts produïts per Ràdio Barcelona. Va començar les emissions el 23 de maig de 2016 i disposava de 7 freqüències d'emissió: Barcelona, Figueres, Girona, Lleida, Manresa, Tarragona i el Vendrell. El 15 d'octubre de 2018, la SERCAT, va tornar al nom històric de SER Catalunya i la seva programació va passar a incloure, a banda dels continguts en català de Ràdio Barcelona, programes de la Cadena SER. Coincidint amb aquest canvi, SER Catalunya va ampliar el nombre de freqüències d’emissió: Barcelona, Catalunya Central (Manresa), Girona, Lleida, Penedès, Ebre, Baix Empordà, Alt Empordà, Pallars, Val d'Aran, Osona, Garrotxa, Cerdanya, Camp de Tarragona, Segarra i Principat d'Andorra. El 1927, Unión Radio Madrid, Radio Bilbao, Radio Sevilla, Radio Salamanca i Radio Barcelona van començar a emetre conjuntament dins d’Unión Radio, que s’havia creat a Madrid l’any 1924. Després de la fi de la Guerra Civil espanyola Unión Radio va passar a denominar-se Sociedad Española de Radiodifusión (SER). L’any 1984 el Grupo Prisa va passar a ser-ne el propietari.

Radio 5 Barcelona

El 1988, les emissores de Radiocadena Española es van fusionar amb Radio Nacional de España i una part de les freqüències van ser aprofitades per a la creació de Radio 5, una cadena comercial que seguia el model de Radio Peninsular de Barcelona que també va operar com a Radio 5 des de 1981 i fins al seu tancament l’any 1984. La seva escassa rendibilitat va provocar la seva reconversió en la radiofórmula informativa Radio 5 Todo Noticias el 18 d'abril de 1994. A la temporada 2012-2013 l'emissora es va identificar com RNE Radio 5 Información. El 14 d'octubre de 2013 va començar una nova etapa de l'emissora en la que oferia continguts informatius i multitud de miniespais de temàtica diversa. Aleshores va tornar a identificar-se com Radio 5.

British Broadcasting Corporation

Josep Manyé i Vendrell ("Jorge Marín" en antena), guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i membre honorari de l'Imperi Britànic, va ser el responsable dels programes en català de la British Broadcasting Corporation (BBC). Josep Manyé, a finals dels anys trenta, era el delegat de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya a Londres. Poc després d'acabar la Guerra Civil Espanyola, el gener de 1939, la BBC va convocar un concurs de locutors en llengua castellana per a les noves emissions cap a Espanya. S'hi van presentar la majoria dels exiliats de l'Estat espanyol que ja havien arribat a Londres i un dels escollits va ser Josep Manyé. Segons la revista Germanor, de Xile, en aquell concurs de mèrits per entrar a la BBC també hi havia guanyat una plaça Manuel Serra i Moret, conseller de la Generalitat republicana i fundador del Moviment Socialista de Catalunya, però l'ambaixada franquista a Londres va pressionar, amb èxit, la BBC perquè no l'acceptés. La BBC ja tenia programes en castellà vers Amèrica des del 15 de març de 1938 i el 4 de juny de 1939 va inaugurar els programes cap a la Península Ibèrica. Es feien dues emissions al dia: una a la tarda i l'altra a la nit. Les emissions del Servei espanyol van començar tres mesos abans que el primer ministre britànic, Neville Chamberlain i el rei Jordi VI declaressin la guerra a l'Alemanya nazi de Hitler pels micròfons de la BBC. Josep Manyé va poder fer el primer espai bilingüe, en castellà i català, a la BBC el 23 d'abril de 1944, amb motiu de la diada de Sant Jordi, patró d'Anglaterra i de Catalunya. El mes de maig de 1945 va acabar la Segona Guerra Mundial i el mes de juny ja va arribar a Anglaterra el violinista Pau Casals, que estava a l'exili des del 1938, per fer-hi els primers concerts acabada la guerra. Pau Casals va poder adreçar unes paraules en català pels micròfons de la BBC. El mateix any 1945, Josep Manyé va voler abandonar la BBC perquè li van posar limitacions en els seus comentaris contra la dictadura del general Franco seguint les indicacions del Foreign Office. Manyé va consultar amb Batista i Roca, secretari del Consell Nacional Català, el qual li va aconsellar seguir a la BBC. Un any després, Manyé aconseguiria autorització per fer el segon espai bilingüe castellà–català. Els republicans exiliats a Mèxic també estaven queixosos amb l'emissora internacional de Londres. No es feia ressò de les últimes activitats fetes per les institucions republicanes a Mèxic, com la sessió de Corts, el nomenament del president de la República i la formació del govern a l'exili. El 20 d'octubre de 1946, el doctor Josep Trueta, exiliat a Londres, va rebre una carta de Josep Manyé en la qual li proposava fer una emissió especial en català a la BBC. Trueta havia acabat de publicar, a l'Oxford University Press, el seu llibre The spirit of Catalonia. El 9 de novembre de 1946, el doctor Trueta es va adreçar en català i castellà als catalans des de la BBC i va parlar sobre les causes de la hipertensió. Gràcies al programa en català, del 9 de novembre de 1946, preparat pel doctor Trueta, segons les dades de l'Audience Research i de l'agregat de premsa anglès a Barcelona, la secció en castellà de la BBC va rebre més cartes i trucades que mai: 70 trucades telefòniques i 4.000 cartes. Aquella emissió va reconciliar l'audiència catalana amb la BBC, darrerament decebuda per l'aparent negligència de l'emissora respecte de la seva causa nacional. L'agregat de premsa anglès a Barcelona va escriure aquest comentari: "aquesta xerrada ha reconquerit la simpatia catalana vers la BBC i revivificat als nostres oients que sol•liciten que siguin emeses el més sovint possibles xerrades sobre art, esport, història, música, medicina i literatura catalanes". L'Oficina de Premsa de Barcelona havia aconseguit publicar un anunci de l'emissió del programa del doctor Trueta a la BBC als diaris de la tarda del dia 8 de novembre, La Prensa i El Noticiero Universal. Tot i que els diaris matinals de Barcelona havien de publicar també l'anunci, l'endemà no ho van fer en actuar-hi la censura. Encara van haver de passar uns quants mesos per tal que els responsables del Foreing Office i la direcció de la BBC autoritzessin les emissions regulars en català, a partir del 7 d'abril de 1947. Aquestes emissions van començar, per tant, en el període en què la frontera entre Espanya i França estava tancada i en què les Nacions Unides mantenien la seva demanda de retirada de diplomàtics d'Espanya. Josep Manyé ho explicava a l'entrevista feta pel programa L'Altra Ràdio, de Ràdio 4, l'octubre de 1997: "Les emissions en català de la BBC de Londres és un tema tan important que mereix un llibre. És una gestió que vam fer principalment en Batista i Roca, el doctor Trueta i jo. Ens va costar molt que la BBC hi accedís. Jo vaig fer els impossibles per aconseguir-ho i sempre em va semblar que si ho veien com una cosa dels exiliats no ho acceptarien. Llavors em vaig preocupar de buscar tots els catedràtics de les universitats britàniques que eren especialistes en llengües romàniques pensant que ells podrien conèixer perfectament el cas de Catalunya i la nostra literatura i la nostra història. Gràcies a això vaig poder organitzar aquelles emissions en català, que em van donar una feinada imponent perquè era quelcom més que preparar una emissió qualsevol. Hi estava involucrat l'esperit de Catalunya, el seu prestigi... en fi, una sèrie de circumstàncies. Hi vaig passar moltes hores pensant-hi (...) Jo ho havia de fer tot des de el punt de vista anglès. És a dir: posar als anglesos en tot allò que fos possible perquè no fes la sensació que érem un grupet de catalans fent catalanisme, a través de la BBC. També vaig pensar que si fèiem una cosa només per a Catalunya molts espanyols se'ns haguessin tirat al damunt. Llavors vaig pensar a fer unes emissions per a Catalunya, Euskadi i Galícia. Les tres parts d'Espanya amb idioma propi. Vaig plantejar-ho així a la BBC. Però, com que teníem molts més oïdors a Catalunya que a la resta d'Espanya, vaig suggerir que les emissions en català fossin quinzenals i les mensuals fossin fetes en basc i gallec. I així van néixer les emissions en català. La BBC va acceptar les emissions en català quan van veure que els americans estaven relacionant-se amb Espanya i que Catalunya era un factor molt important dins de la història d'Espanya, no només intel•lectualment sinó comercialment. En el sentit que era un bon client d'Anglaterra. S'havien de cultivar Catalunya i Euskadi. Amb la presència dels americans a Espanya els anglesos tenien por que conquerissin aquell mercat. Estàvem sotmesos a una oposició inusitada. Gent com Salvador de Madariaga i l'ambaixador a Londres i altres castellans estaven oposats al fet que la BBC fes aquestes emissions. Punxaven la BBC que estàvem cultivant el separatisme i una sèrie de coses per l'estil. Per tant, no només calia convèncer els anglesos que els programes eren productius per al seu prestigi a Catalunya sinó que havíem d'afrontar totes les persones que els volien convèncer que els programes feien més mal que bé. Va ser una lluita molt difícil. La sintonia de les emissions en català la vaig triar quan vaig descobrir que el compositor anglès Benjamin Britten havia estat a Catalunya i havia escrit un tema, Montjuïc, basat en cançons populars catalanes. Vaig fer adaptar la peça per l'orquestra de la BBC com a sintonia de les emissions catalanes. Els programes en català eren una part de les emissions cap a Espanya i duraven uns vint minuts dels quaranta-cinc que tenia l'emissió. Jo feia la realització i la locució. Això va ser una prova de confiança de la BBC, que mai no agrairé prou. Vaig anar amb molt de compte en tot. Jo sempre procurava buscar un comú denominador entre temes anglesos i catalans que justifiqués que la BBC parlés en català. Al primer programa va intervenir-hi Sir Henry Thomas, que era el director de la Biblioteca Nacional i parlava el català amb un accent de Lleida, cosa que atribuïa al fet d'haver estat molt amic de Magí Morera i Galícia, el gran traductor de Shakespeare, que era lleidatà. Sir Henry va parlar dels incunables catalans, de la biblioteca del Museu Britànic i del magnífic exemplar del Tirant lo Blanc que allà es conserva. El programa en català va permetre transmetre els primers Jocs Florals de la Llengua que es van fer a Londres, a la Church House de Westminster, l'onze de setembre d'aquell any. La comissió organitzadora estava formada per Francesc Galí, que representava el president de la Generalitat a l'exili. En aquell lloc es van escoltar veus en prosa i en vers que palesaven que Catalunya era una cosa viva." En els cercles d'exiliats catalans, l'anunci d'aquell programa de la BBC va provocar una enorme expectació. Pau Casals va enviar una carta a Jorge Marín on deia que Rovira i Virgili, Pi Sunyer, Barrera fill i altres personalitats es trobarien a Prada per escoltar plegats la primera emissió en català de la postguerra. Per contra, a Londres, el doctor Trueta explica al seu llibre Fragments d'una vida com el seu veí liberal Salvador de Madariaga es va adreçar a les autoritats angleses dient que calia suspendre les emissions "perquè encara farien augmentar la intransigència militar i franquista contra Catalunya". Es va produir una mena d'"unitat nacional castellana": els secretaris de Negrín, a Londres, i els falangistes de l'ambaixada espanyola, els uns darrere dels altres, van desfilar pel Foreign Office "irats per l'insult que es feia al castellà dedicant una petita atenció a un dels idiomes de la península." Tot i les protestes, el programa en català de la BBC va continuar i va començar a ser força seguit, ja que la BBC disposava d'un prestigi que no tenien les altres emissores. En aquells espais s'hi van poder escoltar peces d'autors anglesos traduïdes per Marià Manent i Segarra; treballs de Ferran Soldevila i Carles Riba, que eren enviats a Londres mitjançant el correu diplomàtic del Consolat Britànic a Barcelona; i col•laboracions d'intel•lectuals de la nova generació, com ara Joan Triadú i Jordi Sarsanedas, que eren lectors de català a les universitats angleses i escoceses. El programa quinzenal en català de la BBC es va emetre durant deu anys: els dimecres, de deu a dos quarts d'onze de la nit, i els dijous a la tarda. Josep Manyé justificava amb aquestes paraules la fi d'aquells programes: l'any 1957 els anglesos van considerar que ja no era tan indispensable que la BBC mantingués els catalans probritànics sinó que ja hi havia altres mitjans per assolir-ho. Durant uns mesos de 1977 Josep Manyé va dirigir un nou programa de la BBC en català: el 'Setmanari d’actualitat britànica', realitzat a Ràdio Barcelona per Albert Nadal. A la sala d'actes dels Serveis Exteriors de la BBC, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, el novembre de 1987, va descobrir una placa amb la inscripció següent en anglès "La Generalitat de Catalunya a la British Broadcasting Corporation en senyal de gratitud del poble català per radiar en el nostre idioma durant una època molt difícil". Josep Manyé va morir a Barcelona el 17 de juliol de 2000, a 91 anys. Entre els fons documentals de l'Arxiu Nacional de Catalunya per a l'estudi de la radiodifusió es troba el fons de la Fonoteca Històrica Jaume Font on es conserven gravacions de les emissions en català de la BBC fetes per Josep Manyé. (Text extret de "Crisis en el model de la radiodifusió internacional i en la programació en castellà i català vers Europa (1978-1998): cronologia dels programes internacionals en llengua catalana del segle XX". Cinto Niqui. Consultable a: https://ddd.uab.cat/record/38164

Ràdio Andorra

Ràdio Andorra va ser una emissora privada molt escoltada a Catalunya en ona mitjana, que també va emetre alguns anys part de la seva programació en ona curta.El 19 d'agost de 1935, el Consell de les Valls del Principat d'Andorra va concedir a Buenaventura Vila Ribes, súbdit andorrà resident a Barcelona, una concessió per un període de trenta anys per a l'explotació en exclusiva d'una emissora de radiodifusió, destinada a la difusió de la cultura i l'art. Immediatament, Vila va cercar a França els mitjans per al seu finançament i va entrar en contacte amb l'empresari radiofònic Jacques Trémoulet, que ja tenia Radio Toulouse, Radio Agen, Radio Bordeaux Sud-Ouest, Radio Montpellier. França no va acceptar aquella concessió i l'inici d'emissions de Ràdio Andorra no va ser fins al 9 d'agost de 1939, quan el ministre de Treball francès, Anatole de Monzie  la va inaugurar. L'emissió va ser feta en francès, català i castellà en ona mitjana, 410 metres, i ona curta, 30 metres. La programació era musical, per evitar conflictes amb Espanya i França, i els discos només es presentaven en aquella època en francès i castellà. Gràcies a la neutralitat del Principat d'Andorra va continuar emetent durant la Segona Guerra Mundial. En acabar la guerra, el Govern francès volia anul•lar la concessió que gestionava l'empresari Jacques Trémoulet per col•laboracionista amb l'ocupació alemanya. Això ho va aconseguir uns quants anys després. Des de l'any 1949, Ràdio Andorra va emetre durant un temps en francès i català sota el control de la societat anònima espanyola, Sociedad de Explotación Radiofónica Radio Andorra, amb seu a Madrid, impulsada per Jacques Trémoulet, que estava refugiat a Espanya i era propietari en aquell moment de la cadena espanyola Compañía de Radiodifusión Intercontinental. L'any 1951, el Govern francès es fa finalment amb la concessió original dels anys trenta de Ràdio Andorra i la va transmetre a SOFIRAD, una empresa controlada per l'Estat, que va crear AndorRadio. L'empresari Jacques Trémoulet, que va perdre l'explotació de l'emissora en aquell moment, va fer diverses gestions amb les autoritats espanyoles de l'època per recuperar Ràdio Andorra. El 16 de novembre de 1960, el Consell de Les Valls va autoritzar el funcionament de dues emissores a Andorra: una amb personal espanyol i l'altra amb personal francès. Trémulet va proposar al Govern del general Franco la cessió gratuïta de Ràdio Andorra a l'Estat espanyol a canvi de reservar-se l'explotació comercial durant vint anys. El 16 de gener de 1961 es va signar el contracte de cessió entre Trémoulet i el director general de Radiodifusión y Televisión. Vint anys després, el Consell General de Les Valls, el 2 de març de 1981, va prendre la decisió de tancar Ràdio Andorra i Sud Radio, les concessions de les quals expiraven el 29 de març de 1981. El 3 d'abril de 1981, a les 21:25, Ràdio Andorra llegia un breu comunicat en francès, castellà i català anunciant que per ordre de les autoritats andorranes deixava d'emetre. El 4 d'abril, els delegats permanents dels coprínceps van acceptar els recursos de "Queixa" d'EIRASA (Ràdio Andorra) i SOFIRARD (Sud Radio) i va deixar en suspens l'ordre de tancament de les emissores. El 8 de febrer de 1983, l'Assemblea Magna d'Andorra va acordar la reobertura de les dues emissores. El 4 de gener de 1984, Ràdio Andorra va tornar a emetre en període de proves, durant unes quantes setmanes, explotada ara per l'empresa pública espanyola PROERSA, presidida per Luis Ezcurra. L'abril d'aquell any, la Direcció General del Patrimoni del Ministeri d'Economia i Hisenda d'Espanya no va autoritzar el desembossament de 50 milions de pessetes que calien per obtenir el permís per fer emissions regulars. Així acabava aquella etapa de Ràdio Andorra.El Consell General d'Andorra va posar en marxa la seva pròpia emissora, només en FM, Ràdio Nacional d'Andorra, el 8 de setembre de 1990, festivitat de la Mare de Déu de Meritxell. La ràdio nacional andorrana emet tota la seva programació en català. Ràdio Andorra, entre 1961 i 1981 va transmetre en ona mitjana, 701 kHz, i en alguns períodes també ona curta, als 5.995 o 6.215 kHz. A causa dels acords de funcionament establerts amb el règim franquista, la programació de l'estació era fonamentalment musical i presentada en castellà i francès. L'any 1975, a la nit, es feia un únic espai en català, de deu minuts. No es van emetre espais en català d'una hora fins a l'any 1977. En aquell any es van començar a fer uns espais musicals i culturals diaris, presentats en català, de 21 a 22 hores, que generalment només es radiaven per l'ona mitjana amb el nom d'Horitzons Catalans. El 16 de desembre de 1975 després d'uns quants anys d'inactivitat, Ràdio Andorra va reactivar la seva freqüència en ona curta de 5.995 kHz. El mes de juliol següent va començar la programació regular en francès als 6.230 kHz. Des del 28 d'agost del 1976, Ràdio Andorra va llogar els seus equips a World Music Radio, una emissora de música pop i "oldies" d'Amsterdam que emetia en anglès i neerlandès. L'any en què es van poder escoltar, durant alguns mesos, els programes en català en ona curta va ser el 1979. Aquell any, de 21 a 22 hores, el programa de Ràdio Andorra emès en ona mitjana també es retransmetia en ona curta. Des del 8 d'agost, el locutor era Josep Casamajor. Els programes propis de Ràdio Andorra en ona curta van acabar el mes de desembre de 1979.Des de 1980, l'emissora internacional religiosa Ràdio Adventista Mundial, que ja emetia espais en proves des del setembre de 1979, es va fer càrrec de les instal•lacions en ona curta de Ràdio Andorra i va portar-hi dos transmissors Collins, de 10 kW que havia comprat a Radio Free Europe. Les transmissions en ona curta de Ràdio Adventista Mundial des d'Andorra, als 6.215 kHz, van cloure el 2 d'abril de 1981.Text extret de "Crisis en el model de la radiodifusió internacional i en la programació en castellà i català vers Europa (1978-1998): cronologia dels programes internacionals en llengua catalana del segle XX". Cinto Niqui. Consultable a: https://ddd.uab.cat/record/38164

Radio España Independiente

L'any 1940, la Internacional Comunista va decidir dotar d'una emissora de ràdio als partits comunistes dels països europeus que estaven sota règims feixistes. Així va néixer a Moscou, per passar després a Romania, Radio España Independiente (REI) "La Pirenaica". El seu director, entre 1952 i 1977, Ramón Mendezona, definia així la missió de la ràdio: "cridar a la lluita i denunciar la corrupció, la repressió i els escàndols de la dictadura". I Jordi Solé Tura, col•laborador de "La Pirenaica", hi afegia: "era una emissora d'informació i agitació". El Partit Comunista d'Espanya va posar en marxa Radio España Independiente a Moscou el 22 de juliol de 1940. La primera directora, fins a l'any 1952, va ser Dolores Ibarruri, la Pasionaria. Altres comunistes que van participar en els primers espais en castellà van ser: Francisco Antón, company sentimental de la Pasionaria, Irene Falcón, la seva secretària personal, Antonio Pretel, Segis Álvarez, Pedro Felipe, Esperanza González, Baudilio Sánchez, Julio Mateu i Julita Pericacho. Radio España Independiente, en els primers anys, tenia uns estudis diferents dels de Ràdio Moscou. Les plantes transmissores que feia servir "La Pirenaica" eren, però, les mateixes que emprava la potent emissora internacional de la Unió Soviètica. En plena Segona Guerra Mundial, l'any 1941, quan Alemanya ataca la Unió Soviètica provocant que la redacció de "La Pirenaica", temporalment, deixés Moscou i marxés a Ufa, a la república de Baskiria, la ciutat on s'havia instal•lat la Internacional Comunista. Poc temps després, "La Pirenaica" va retornar a Moscou i el 5 de gener de 1955 es va traslladar a Bucarest. En aquella ciutat, els estudis estaven en un xalet davant del parc Herestrau i la planta transmissora estava a la zona militar de Safitca, a vint-i-cinc quilòmetres de la capital. Les primeres emissions de "La Pirenaica" en català les va fer, des de Moscou, a començaments dels quaranta, Emili Vilaseca amb el pseudònim de Jordi Català. Els espais es feien setmanalment els divendres. L'emissió acabava dient: "fora Franco i la Falange del poder. Visca la República. Visca Catalunya." I sonava Els Segadors. L'any 1944, Radio España Independiente sembla que emetia de 22 a 23:30 en castellà i els dijous, l'últim quart d'hora, és quan radiava en català. Radio España Independiente no va transmetre una programació més estable en català fins que Ramon Mendezona no va substituir Dolores Ibarruri en la direcció de la REI, l'any 1952, i fins que la Pasionaria no va deixar de ser la secretària general del Partit Comunista d'Espanya, l'any 1960, per passar a ser-ne la presidenta. En un plenari del Partit Comunista d'Espanya, de l'any 1956, Rafael Vidiella va demanar que Radio España Independiente fes emissions en català. Dolores Ibarruri li va contestar com a secretària general que: "el PCE no té ni diners ni gent, ni temps per emetre en català." En un Boletín de Información del Partit Comunista d'Espanya, de l'any 1958, hi ha els horaris d'emissió dels espais en castellà de Ràdio Moscou, Ràdio Budapest, Ràdio Bucarest, Ràdio Praga, Ràdio Pequín i Radio España Independiente i no hi ha cap referència a les emissions en català de la REI. Fins a l'arribada de Jordi Solé Tura als estudis del xalet del parc Herestrau de Bucarest, els esporàdics espais en català de "La Pirenaica" van ser realitzats per Emili Vilaseca (Jordi Català) i per Victòria Pujolar, una treballadora d'Editorial Bruguera a l'exili, militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya i casada amb Federico Melchor, qui va muntar la redacció de "La Pirenaica" a París. La parella residia a Bucarest des de l'any 1949. Ramón Mendezona, el director de l'emissora entre 1952 i 1977, explica el següent sobre els programes fets en català al seu llibre La Pirenaica y otros episodios: "Vam dedicar una gran atenció als problemes de les nacionalitats. La continuïtat bisetmanal dels programes en llengua catalana va ser assegurada per Emilio Vilaseca el qual, durant molts anys, es va lliurar en aquesta tasca amb tota la seva passió revolucionària i la seva experiència de dirigent obrer. El van seguir Alberto Prats (Jordi Solé Tura), brillant publicista, professor universitari i, posteriorment, diputat a les Corts i ministre de Cultura; Pere Sabater (Marcel Plans), el qual amb la seva companya Esther Berenguer i amb Victòria Pujolar van aportar moltes iniciatives i esperit renovador." Jordi Solé Tura, un dels redactors de l'Estatut de Catalunya de 1979 i ministre de Cultura del govern espanyol, quan vivia exiliat a París, a començaments dels seixanta, va tenir la possibilitat d'anar a treballar a "La Pirenaica" i es va fer càrrec de les emissions en català entre 1962 i 1964, aproximadament. A Romania, Jordi Solé Tura va adoptar el nom de Jorge Fabra i en antena tenia el pseudònim d'Alberto Prats. A Solé Tura el va substituir un company amb qui va sortir junts cap a l'exili a França, en Marcel Plans. Marcel Plans (Pere Sabater), militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya, va arribar a "La Pirenaica" l'any 1964, procedent del Berlín oriental, on havia estudiat cinema. Va entrar a l'emissora amb la seva esposa Esther Berenguer i va fer els espais en català, dels dilluns i dijous, fins l'any 1971, any en què la parella Plans Berenguer va retornar a Catalunya sense problemes. Marcel Plans explica "l'emissió de vint-i-cinc minuts completament en català es feia amb la informació que arribava de l'interior i un comentari molt breu signat per Jordi Català o Pere Sabater segons les èpoques." Entre 1972 i 1973 es va produir un període de manca de redactors i locutors en català als estudis de Bucarest. Els espais en català d'aquell període es van fer amb recursos d'emergència. A París, Leonor Bornao, d'origen aragonès, enregistrava alguns espais i uns altres arribaven a la REI des de Budapest, fets per Lourdes Jiménez (Maria Bartra) i Rafael Vidiella, el veterà dirigent obrer que va ser conseller de la Generalitat de Catalunya. L'any 1973, Josep Maria Cendrós es va encarregar de l'última etapa dels espais en català fets per "La Pirenaica" des dels estudis de Bucarest. Uns quants anys abans, ell ja havia col•laborat des de París enviant alguns enregistraments en català. La seva estada a Bucarest va ser de tres mesos, ja que no es va adaptar a l'ambient del país. La revista Xaloc, de Mèxic, el desembre de 1972 publicava un comunicat del Secretariat Permanent de l'Assemblea de Catalunya adreçat als exiliats, que deia: "aprofitem aquesta avinentesa per comunicar-vos que a partir del 15 de juliol, els dimarts, dijous i dissabtes podreu escolar l'emissió radiofònica de "La Veu de l'Assemblea de Catalunya", que us parlarà de 13:30 a 13:45 hores emetent en ones de 19,3; 20,6; 24,5 i 29,5 que esperem que sigui un nou vincle entre tots els qui viuen i treballen per una Catalunya lliure i democràtica. Pròximament, us farem saber on podeu adreçar la vostra correspondència relativa a aquestes emissions." L'any 1972, Radio España Independiente va emetre alguns espais enregistrats per l'Assemblea de Catalunya. A la I Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya, feta el mes de novembre de 1971, es va decidir crear un butlletí escrit que informés dels seus acords. Quan ja n'havien sortit tres es va decidir ampliar el radi d'acció amb un programa de ràdio. A partir del mes de juliol de 1972, "La Pirenaica" va emetre l'espai La Veu de l'Assemblea de Catalunya. Les emissions reflectien el treball que duia a terme la Permanent de l'Assemblea de Catalunya i el seu Secretariat. Els programes també donaven aquelles notícies importants que la dictadura franquista volia silenciar. Aquelles emissions en català es van radiar els dimarts, dijous i dissabtes al migdia. Els fulls volants clandestins, que es van llançar per donar a conèixer l'emissió, els va preparar el periodista Jaume Fabre, la persona que va intervenir decisivament per fer realitat aquell projecte. Se'n van fer onze programes, entre el 15 de juliol de 1972 i principis del mes de novembre d'aquell any. Comptant les repeticions, es van emetre poc més de vuit hores. A la pràctica era molt difícil captar les emissions a causa de les interferències provocades. A la IV Permanent de l'Assemblea de Catalunya es va fer balanç del programa i alguns assistents van demanar que es canviés la franja horària, mentre que els components de la comissió encarregada van demanar ajuda financera. Fer arribar aquells onze espais radiofònics de l'Assemblea de Catalunya als estudis de la REI va suposar una gran complicació logística. Ricard Lobo i Jaume Fabre preparaven els programes. Aquest últim, acompanyat d'una veu femenina, en feia la locució. El pianista, Carles Santos, era el tècnic i qui interpretava la sintonia del programa, una versió d'Els Segadors. Quan la cinta estava enregistrada, Pere Portabella la portava als serveis de propaganda del Partit Socialista Unificat de Catalunya, que la feia arribar clandestinament a Bucarest. En aquell moment, a Catalunya es produïen alguns canvis. El PSUC, com altres forces polítiques a la clandestinitat, ja miraven d'informar com podien, des de Catalunya, pels mitjans de comunicació locals, sobretot premsa escrita. El 1974, pràcticament va desaparèixer la programació fixa en català de la REI. Només es van enregistrar alguns espais puntuals a Budapest, fets per Lourdes Jiménez (Maria Bartra) i Rafael Vidiella. Lourdes Jiménez comenta que a la primavera del 1975 "La Pirenaica" s'havia quedat sense cap català. Ella el que feia a Budapest era llegir, a casa seva, textos de la revista Treball i enviava els enregistraments a Bucarest. Aquesta última etapa dels espais en català de la REI va acabar l'any 1976. Aquell any Rafael Vidiella va retornar a Catalunya. El mes d'abril de 1977, a l'Estat español, es va legalitzar el Partit Comunista d'Espanya. El mes de juny, Adolfo Suárez, líder de la Unión del Centro Democrático, va guanyar les eleccions. "La Pirenaica" va deixar d'emetre el 14 de juliol de 1977 coincidint amb la retransmissió des de Madrid la sessió de constitució de les Corts. (Text extret de "Crisis en el model de la radiodifusió internacional i en la programació en castellà i català vers Europa (1978-1998): cronologia dels programes internacionals en llengua catalana del segle XX". Cinto Niqui. Consultable a https://ddd.uab.cat/record/38164)