Emissores per tipologia

  • Internacional privada

    Emissores internacionals privades que han emès programes en català en ona curta, com la religiosa Ràdio Transmundial (TWR) o que els han distribuït mitjançant Internet, com World Wide Radio..

  • Internacional pública

    Emissores internacionals públiques que han emès programes en català en ona curta, com: Ràdio Moscou, Ràdio España Independiente, BRT de Bèlgica, etc. El cas de Radio Exterior de España es recull dins de la tipologia de “Pública estatal”.

  • Privada Estatal

    Emissores i cadenes de radiodifusió, actives o inactives, d'abast estatal, propietat d'empreses privades. Cadena SER, Cadena COPE, Cadena Rato, Antena 3 de Radio, Radio 80 Serie Oro, Onda Cero Radio, Radio Marca, etc. També s'inclouen les emissores privades locals propietat d'aquelles cadenes o que hi estan associades. Moltes de les cadenes estatals privades espanyoles fan desconnexions en OM o FM i ofereixen franges de programació en català produïdes per les seves emissores a Catalunya.

  • Pública Estatal

    Totes les emissores que pertanyen a Radio Nacional de España de la Corporación de Radio y Televisión Española, que és de caràcter públic estatal, com Ràdio 4, que emet únicament en català. I les emissores que, anys ençà, formaven part de Radiocadena Española, Red de Emisoras del Movimiento (REM), Cadena Azul de Radiodifusión (CAR) i Cadena de Emisoras Sindicales (CES).

  • Pública Municipal

    Són les emissores locals de titularitat municipal. Les eleccions del 3 d’abril del 1979 van portar a l’Estat espanyol la constitució dels primers ajuntaments democràtics després del franquisme. Pocs mesos després els consistoris d’Arenys de Mar i Rubí creen les dues primeres emissores municipals catalanes: Ràdio Arenys, el 8 de setembre, i Ràdio Rubí, el 20 de novembre de 1979. Després sorgeixen, l’any 1980: Ràdio Canet (9 de febrer), Ràdio Sant Boi (20 de maig) , Ràdio Esparreguera (12 de juliol), Vilassar Ràdio (23 de juny), Ràdio Camprodon (8 d’agost), Ràdio Ripoll (11 de setembre), Ràdio Parets (11 de setembre), Ràdio Sant Feliu (Baix Empordà) (novembre) i Ràdio Anglès (8 de desembre). El 4 d’octubre del 1980, Rubí va acollir la Primera Trobada d'Emissores Municipals de Catalunya. Un any després, el 1981, es va crear el Secretariat de les Emissores Municipals de Catalunya (EMUC), amb el suport de la Diputació de Barcelona, per coordinar les accions d’aquest moviment. El mes de setembre de 1981, dins de l’EMUC ja s’aplegaven 30 emissores. La majoria estaven al Maresme, Baix Llobregat, Bages i als Vallesos. Deu anys després, a finals del 1989, ja n’hi havia 164. Les Emissores Municipals de Catalunya van celebrar el seu desè aniversari amb un festival que es va fer el dissabte 30 de setembre de 1989, a la plaça de braus Monumental de Barcelona. Hi van participar el grup americà The B-52's, Quico Pi de la Serra, Mas Madera, Ramoncín, Huapachá Combo, etc. La ràdio pública local catalana, tot i estar emparada pels ajuntaments, va començar il·legalment. La llei vigent a la dècada dels 80 prohibia que cap persona o entitat transmetés a les bandes de radiodifusió sense el permís del Govern. Després de la primera trobada de ràdios municipals feta a Rubí i presidida pel conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, el primer Govern de la Generalitat va publicar un decret-llei assumint la competència en la concessió d'emissores de freqüència modulada. Però encara va haver de passar una dècada fins que es va publicar la llei reguladora. Un primer pas es va produir amb l’aprovació, el 18 de desembre de 1987, de la Llei estatal d’ordenació de les telecomunicacions (LOT), que donava reconeixement a les ràdios municipals en FM. El segon es produí el 17 de març de 1989, amb l’assignació de la banda de freqüència en la qual podien operar aquestes emissores. El Govern de l'Estat espanyol havia començat a redactar l'avantprojecte de llei de regulació que havia de ser aprovat a la tardor de 1989. A causa de l'anticipació de les eleccions generals, l'aprovació de la llei va quedar ajornada. Finalment, la Llei que regula les emissores municipals a tot l’Estat espanyol va ser aprovada l'any 1991 i publicada al BOE el dia 8 d’abril (Ley 11/1991, de 8 de abril, de organización y control de las emisoras municipales de radiodifusión sonora). Un Reial decret de 1992 van acabar de regular la seva situació. Dins d’aquest col•lectiu, dedicat a la comunicació local de proximitat, l’activitat màxima es va enregistrar l’any 2009, amb 243 ràdios municipals catalanes actives. Durant quatre dècades han funcionat unes 277 emissores, per tant, a prop del 30% de municipis catalans n’havien gestionat una en algun període. Després d’EMUC, les ràdios públiques locals s’han aplegat dins de la Federació d’Organismes d’Entitats i Televisions Locals de Catalunya (1992), el Consorci de la Comunicació Local (1994) o La Federació de Ràdios Locals de Catalunya (1996). L'any 2012 el CCL es va unir a la Xarxa Audiovisual Local i es va crear la productora de continguts la Xarxa. En el cas de l’última entitat, des de l'1 de juny de 2012, va passar a denominar-se Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya.

  • Pública Nacional

    Totes les emissores que pertanyen a Catalunya Ràdio, dins de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que és l'ens públic que gestiona els mitjans de comunicació audiovisual de la Generalitat de Catalunya. La desapareguda COM Ràdio, creada fa anys per la Diputació de Barcelona i gestionada pel Consorci de Comunicació Local i Ràdio Associació, RAC 105, quan va estar gestionada per la Generalitat durant els seus primers anys de funcionament.

  • Tercer Sector

    En aquest apartat recollim les ràdios i projectes que distribueixen el seu contingut només per Internet i que no formen part de cap grup de comunicació que tingui emissores en FM o OM.

    Pel que fa a les ràdios que transmeten en FM, dins del tercer sector, cal diferenciar les emissores que, sense tenir una llicència, suposen una competència a les ràdios privades regulades de les que transmeten, també il•legalment degut a la manca de regulació, però que no tenen afany de lucre. En el primer cas hi ha les emissores classificades com “comercial”, “fórmula musical”, “esotèrica” o “llatina”. En el segon cas hi ha les tipologies: “lliure”, “escolar”, “penitenciària”, “cultural”, “religiosa”, “barri o districte”, "universitària" i “política o sindical”. També s’ha inclòs en aquesta tipologia, com “pre-municipals” algunes emissores que van tenir uns mesos d’activitat abans de ser gestionades pels ajuntaments de les seves localitats i passar a formar part de la tipologia pública local.

    La majoria de ràdios que distribueixen els seus continguts només per Internet també s'han posat dins d'aquest conjunt.

    En el cas específic de les ràdios lliures cal recordar que estan actives a l’FM de Catalunya des del 1977, abans de que les emissores municipals, quan es va crear Ràdio Maduixa de Granollers, seguida d’Ona Lliure, a Barcelona, el 1978.

    L'any 1980 ja hi havia emissores polítiques, com Ràdio Unitat pel Socialisme.

    Les primeres ràdios escolars catalanes en FM van ser: Ona Juvenil, de Torelló (1981), Ràdio Xiprers, de l'Escola Els Xipres de Barcelona (1986) -per megafonia, en aquest cas-, Ràdio Tibidabo del Centre Calassanç de Formació Professional de l'Escola Pia de Sarrià de Barcelona (1987), Ràdio Vedruna de Tona (1988), Ràdio Icària de l'Institut Icària de Barcelona (1989) i Ràdio Ràpia,de Santa Margarida i els Monjos (1990). Cal destacar la gran quantitat de ràdios escolars creades als Centres d’Educació Infantil i Primària i als Instituts d’Educació Secundària. A partir de l’any 2000, la immensa majoria d’aquestes ràdios van començar a distribuir els seus continguts únicament per Internet. XTEC Ràdio del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va començar a estendre’s en el curs 2000-2001. Al curs 2006-2007 aquest departament va lliurar 150 kits de ràdio: a 100 centres públics, 40 serveis educatius i 10 serveis territorials. Allò, juntament a la formació del professorat en la producció sonora amb programaris com l’Audacity, va provocar un notable increment en l’ús del llenguatge radiofònic a les escoles.

    En quatre dècades han existit centenars de ràdios del tercer sector i l’administració n’ha tancat algunes. Les emissores no comercials segueixen pendents de regularització a la banda d’FM i sembla que a les últimes dècades només ha trobat encaix en la distribució dels seus continguts per internet.

    Segons l’Informe sobre els mitjans del Tercer Sector de la comunicació (2008/2011(INI)), elaborat per la Comissió de Cultura i Educació del Parlament europeu: “els mitjans de comunicació del tercer sector de la comunicació són organitzacions sense ànim de lucre i són responsables davant la comunitat a la que tracten de servir. L’absència d’ànim de lucre vol dir que l’objectiu primordial d’aquests mitjans de comunicació és emprendre activitats d’interès públic o privat sense tractar d’obtenir beneficis comercials o monetaris”. Aquest informe afirmava també que els mitjans de comunicació audiovisuals impulsats per entitats sense ànim de lucre són un instrument fonamental per facilitar que la ciutadania pugui participar activament en la societat. D’aquesta manera, es reforça la identitat local, s’estimula el pluralisme i la diversitat cultural i lingüística i s’afavoreix la inclusió social. La Comissió de Cultura i Educació del Parlament europeu recomanava als Estats membres que “donessin reconeixement legal als mitjans del tercer sector de la comunicació com grup definit, junt als mitjans de comunicació comercials i públics, quan no existís aquest reconeixement legal, sense que això vagi en detriment dels mitjans de comunicació tradicionals”. Parlament Europeu (2008): Informe sobre los medios del tercer sector de la comunicación (TSC) [En línia]. Parlament Europeu (24 juny 2008), 2008/2011(INI). http://www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do?pubRef=-//EP//TEXT+REPORT+A6-2008-0263+0+DOC+XML+V0//ES